Cròniques de la derrota / Adeu amic

Tantes ganes que tenia de començar el nou any, i en acabat d'estrenar em va prendre al meu amic.
El va arrencar d'aquest món per no tormar mai més.
Tota una vida de lluita, d'esforç, de compromís, i ara que podies gaudir acabes descansant eternament.
Espero que allà on estiguis, et trobis millor que en aquest món, encara que sense la teva estimada esposa i el teu estimat fill em costa imaginar.
L'altre dia vaig estar al teu adéu, i encara no em creia que te'n havies anat. No em vaig adonar que et portaves tota la teva jovialitat amistat, desimboltura i sinceritat.
Els teus braços oberts, o les teves ales ens faran tanta falta ... tota la vida
La cerimònia era tan freda, la sala tan buida per a un home tan gran. Esperava que sortissis en qualsevol moment i et fessis l’amo del micro, i transmetessis la confiança que em vas saber transmetre en a mi, que llancessis un missatge optimista d'amor i d'amistat.
No ens vam conèixer tant, però sempre t'he admirat.
Descansa en pau amic Inda perquè allà on siguis sempre estaràs per sobre de tots nosaltres.

En memoria de l'Inda Sevillano ©aTx2012

Tantas ganas que tenia de empezar el nuevo año, y recién estrenado me arrebató a mi amigo.

Lo arrancó de este mundo para nunca más volver.

Toda una vida de lucha, de esfuerzo, de compromiso, y ahora que podías disfrutarla acabas descansando eternamente.

Espero que allá donde estés, te encuentres mejor que en este mundo, aunque sin tu querida esposa y tu querido hijo me cuesta imaginar.

El otro día estuve en tu adiós, y aún no me creía que te habías ido. No me di cuenta que te llevabas toda tu jovialidad amistad, desenfado y sinceridad.

Tus brazos abiertos, o tus alas nos harán tanta falta... toda la vida

La ceremonia era tan fría, la sala tan vacía para un hombre tan grande. Esperaba que salieras en cualquier momento y te hicieras dueño del micro, y transmitirás la confianza que me supiste transmitir a mí. Que lanzaras un mensaje optimista de amor y de amistad.

No nos conocimos tanto, pero te he admirado siempre.

Descansa en paz amigo Inda porque allí donde estés siempre estarás por encima del resto.

En memoria de Inda Sevillano ©aTx2012

EL RENACIMIENTO / UN LOBO SOLITARIO

Oscurecía y una vez más volvió a sentarse reposado en los cuartos traseros y las patas delanteras firmemente erguidas como mostrando su altivez.

Una vez más alzó su cabeza al firmamento, no estaba seguro si la luna le sonreía o solo eran trazos de nube pasando delante de ella que hacían un juego enigmático, un espejismo devolviendo así una mueca en el rostro etéreo. 

Desde que abandonó la manada, o fue la manada quien le abandonó a él, todas las noches, una tras otra esperaba en la misma roca, en la misma posición, observando cambiar la luna, creciente, llena, menguante, nueva, y así siempre. El ciclo se renovaba. Pero la desazón persistía.

El frío y el viento de la noche le provocaban una sensación placentera, le hacían sentir vivo, pero ausente. Su pelaje se erizaba a veces en el dorso y sentía un escalofrío que le despertaba de su ensoñación, y de nuevo erguía la cabeza y las orejas. Permanecía vigilante. 

Nada, ni un ruido, ni un sonido. No se oía ni un pájaro, ni el crepitar de los arbustos mecidos por el viento. No se oía ni el propio viento.

Alto…! Parecía oír algo abajo en el desfiladero, aunque aun no podía precisarlo. Tres segundos más, cinco, seis. Sí, hoy estaba convencido que algo se movía allá abajo, a cien metros de distancia sus ojos penetraron la oscuridad, y sí, la vio. 

Se puso de pie de un salto, colocó sus cuatro patas en el suelo, como pegado a él. Parecía una estatua de basalto. 

Era ella, Oh, cuánto tiempo…! Que larga espera sólo para verla, sólo para oírla, sólo para olerla. Aunque ni siquiera miraba para arriba se la veía preciosa, su lindo pelaje brillaba a los rayos lunares, y hasta Venus se reflejaba entre sus orejas.

Y su olor, santo cielo, que olor…! No sabía cómo describirlo, ¿almizcle, canela, jazmín, jengibre? ¿Qué sabía él de aromas? Sólo entendía de olores, sin matices, bueno o malo, bonito o feo. Y éste era perfecto, como creado por Dios.

Hasta podía oírla con el viento quedo, su respiración sosegada, rítmica, exhalando el perfume de su lengua y de sus labios. 

De pronto no se pudo contener, alzó su cabeza hacia la luna, tenso su cuello hasta no poder respirar y aulló, aulló como nunca, un alarido de amor y pasión. Un alarido que resonó por toda la cañada.

Ella ni siquiera alzó la vista, como si estuviera sorda siguió adelante con su paso calmado, su respiración sosegada, y llevándose a la Luna y a Venus en su pelaje.

©aTx2011, 7 de noviembre 2011

Cròniques de l´Amor - Dos metres sota terra, Six feet under, a dos metros bajo tierra

Mai no entendré com ha hagut de passar tan de temps per poder comprendre-ho. Hauria d’haver entès que tot succeïa per tu. Que res passava sense que tu tinguessis quelcom a veure.

Les flors, les pedres, l’herba, els núvols i la mateixa mar, ara en blanc i negre, han perdut la joia i la passió de la Natura des que ja no hi ets amb mi.

Margarides, papallones, meravelles, que ja no podran respirar sense tu. Que ja no existeixen sense poder tenir-te a prop, que mai més ja no respiraran de l’aire que tu els hi donaves.

Sempre havia pensat que em moriria sense tu, i ara quan t’escric dos metres sota terra me’n he adonat de que a la fi i a la resta jo tenia raó, i tot i així continuo estimant-te. Per sempre. ©aTx2010

 I will never know how I has had to spend so much time to understand it.

There had to be assumed that all happened cause you. That nothing happened without you.

Flowers, stones, grass, clouds and the  sea, now in black and white, they have lost happiness and passion for Nature since you're not with me.

Daisies, butterflies, and whole wonders can not breathe without you. No longer able to exist without you near, no longer breathe the air that you gave.

I always thought I would die without you, and now I write from six feet under I realized that at the end, I was right, and yet I still love you. Forever ©aTx2010

Jamás entenderé cómo ha tenido que pasar tanto  tiempo para poder comprenderlo.

Tenía que haber supuesto que todo ocurría por ti. Que nada sucedía sin que tú tuvieras algo que ver.

Las flores, las piedras, la hierba, las nubes y el mismísimo mar ahora en blanco y negro, han perdido la alegría y la pasión de la Naturaleza desde que no estás conmigo.

Margaritas, mariposas, maravillas que ya no podrán respirar sin ti. Que ya no existen sin poder tenerte cerca, que ya no respiran del aire que les dabas.

Siempre he pensado que me moriría sin ti, y ahora que escribo a dos metros bajo tierra me he dado cuenta de que al final, yo tenía razón, y aun así te sigo amando. Para siempre.©aTx2010

Cróniques de la subsistència - Una parella de Peixos / A cuple of Pisces / Una pareja de Piscis

L'aigua estava una mica freda tan al fons, mai havia baixat tan profund, almenys sol, la visibilitat era lleu, i a més sempre hi havia el perill d'algun peix més gran. Quan ja anava a pujar va veure una silueta i de seguida es va alertar. No por, no tremolor, no nus a l'estómac. Era un dels seus, però Oh ... Déu! era tan bonica, els seus ulls eren més nets que el mateix aigua. Les seves escates eren tan brillants, que costava mirar-la de front sense quedar encegat, la seva veu era tan sensual que feia olor de coral i menta. Segons surava entre dos aigües l’Arc de Sant Martí reflectia tot un món de colors a la seva pell, els núvols es reflectien en la seva cara acariciant-la amb el blanc cotó. Era tan bella que semblava un somni. Ell es va escórrer una mica la gola, es va acostar a ella per parlar-li, ella esperava gairebé en un racó sense vacil•lar. Aleshores ell amb veu clara només va preguntar: em dones un petó", i ella va respondre amb la veu més dolça que l'amor: És clar, i el besà als llavis.
Es van besar tota la nit, i van formar durant hores una sola silueta al contrallum de la lluna. ©aTx2010
The water was a bit cold as the background, never so deep down, at least one, the visibility was mild, and whenever there was danger of a bigger fish. When he was going to go suddenly see a silhouette and immediately alerted. No fear, no shaking, neither knot in the stomach. It was one of his own specie, but ... Oh God! She was so beautiful; her eyes were so cleans than the water. Their scales were so bright; it was very difficult to see directly without being blinded, her voice was so sensual that smelled of coral and mint. According floating iris Rainbow different colors on your skin, the clouds were reflected in her face caressing the white cotton. It was so beautiful that it seemed like a dream.
He coughed a little, went to talk to her, she waited almost a corner without showing any fear. Then he just asked a clear voice: "Can you kiss me?, And she replied in a voice sweeter than love: Of course, and kissed him on the lips.
They kissed all night for hours and formed a single silhouette against the light of the moon. ©aTx2010
El agua estaba un poco fría tan al fondo, nunca había bajado tan profundo, al menos solo, la visibilidad era leve, y además siempre existía el peligro de algún pez mayor.Cuando ya iba a subir vio una silueta y enseguida se alertó. No miedo, no temblor, no nudo en el estómago. Era una de los suyos, pero Oh… Dios! era tan hermosa, sus ojos eran más limpios que el propio agua. Sus escamas eran tan brillantes, que costaba mirarla de frente sin quedar cegado, su voz era tan sensual que olía a coral y hierbabuena. Según flotaba irisaban los distintos colores del Arco Iris en su piel, las nubes se reflejaban en su cara acariciándola con el blanco algodón. Era tan bella que parecía un sueño. Él carraspeó un poco, se acercó a ella para hablarle, ella esperaba casi en un rincón sin demostrar ningún temor. Entonces él con voz clara sólo preguntó: ¿me besas?, y ella respondió con la voz más dulce que el amor: Pues claro, y lo besó en los labios.
 Se besaron toda la noche, y formaron durante horas una sola silueta al contraluz de la luna. ©aTx2010

Princesa – Princess

No va sonar el timbre, ni tan sols un copet a la fusta, simplement va notar la seva presencia a través de la porta, imperceptible per la oïda humana. No va mirar per l’espiell, tot i que es moria de ganes de fer-ho, però no volia desfer l’encanteri i per no fer-la esperar més, simplement va obrir. El cor no li cabia dins del pit. Thooum, Thooum, Thooum....

No recordava massa be la seva cara, l’única vegada que la va veure era tan fosc, i el temps va passar tan ràpid… Només sabia del cert que era molt bonica. I per un moment va témer que no fos exactament com la veia en els seus somnis.

Ell, amic de la foscor i de la nit, que ja estava de volta de tot, en obrir i veure-la allà, va quedar bocabadat, petrificat, hipnotitzat... Era de porcellana negra, era de porcellana blanca... El seu somriure era tan sincer, que feia enrojolar. Era tanmateix, l’amor en persona. Era la Princesa. ©aTx2010 (Shanghai 2010)

Didn’t it ring the doorbell, even a pat on the wood; he simply noted its presence through the door, undetectable by the human ear. He didn’t look through the peephole, because he knew that doing this can fade the enchantment. He was so excited to do it, but he cannot wait and it just opened the door. The heart does not fit inside the chest. Thooum, Thooum, Thooum ....
He didn't remember too well her face, the only time they met was so dark, and time passed so fast ... he only knew for sure that was too pretty. He feared for a moment that was not exactly as he saw into his dreams.
He claimed to be a friend of the darkness and owner of the night. He believed that to have everything under control, He opened and saw her there. He was speechless, petrified, hypnotized ... She was black Porcelain, she was white Porcelain ... Her smile was so sincere, that it makes flushed. It was The Love in person. There was the Princess © aTx2010 (Shanghai 2010)

El Petó Robat / The Stolen Kiss

Jo t’estava donant un petó als llavis, un petó plé d’amor. Estaves dormida i et vas despertar. I instants abans d’enfadar-te, jo ja havia desaparegut. ©aTx2010
I love you giving a kiss on the lips, a kiss full of love. You were sleeping and then did you wake up. Just a moment before angry now, I had already gone ©aTx2010
Yo te estaba dando un beso en los labios, un beso lleno de amor. Estabas dormida y te despertaste. E instantes antes de enfadarte , yo ya había desaparecido. © aTx2010

Cróniques de la Subsistència - Libel·lula / Chronicles to Survive - Dragonfly

Anava sobrevolant l’Oceà més baix que de costum, amb aquella certesa amb la que alguna vegada tots ens hem llevat, disposats a triomfar. El dia era magnífic, amb tots els components ben endreçats, el sol mig tapat, força núvols, l’aigua transparent, però no cristal•lina, em fi, un bon dia per atrapar-ne i cruspir-ne alguns maleïts insectes.

Anava feta una princesa amb els seus colors ben nets: el verd, el taronja, el blau, el violeta..., tots ben irisats. Les quatre ales eren més transparents que la llum i la brillantor dels seus grans ulls era sublim. Ella era tot allò que una gran artista sommiava pintar. Anava mirant-se al mar, no m'extranya, era tan bufona.
De sobte, com alguna vegada també ens ha passat, el món se li va venir al damunt en mirar endevant i veure una gola descomunal i uns ullals aterridors. Un llobarro de quilo i mig mort de gana estava a punt d’empassar-se-la sencera. En obrir tant el ulls de l’ensurt, alguna meravella va ocórrer quan el llobarro va aturar-se en sec, després d’una càmera lenta de més de tres segons i va caure cap enrere a l’aigua atemorit i humiliat devant de tanta bellesa. (Cróniques de Subsistència) ©aTx2010. Foto: Espanya, 1984

She was flying over ocean lower than usual, with that certainty that each person had sometimes, we ready to succeed. The day was gorgeous, very neat with all components, half covered the sun, pretty clouds, clear water, but not crystal clear.  Was finally a good day to catch and eat some of them pesky insects.
She look like  a princess with her very clean colors: green, orange, blue, purple ... all colors very iridescent. The four wings were more transparent to light and brilliance of her large eyes was sublime. She was everything you dreamed a great artist paint. He was looking at the sea, do not surprise me, it was so beautiful.
Suddenly, however  we went, the world he was looking forward to coming over to see a throat and huge and terrifying fangs. A kilo of hungry sea bass and half dead from starvation was about to swallow it whole. When she open both eyes of fright, some wonder when the bass came up suddenly stopped after a slow over three seconds and fell back to water frightened and humiliated in front of such beauty. (from  Chronicles to Survive) © aTx2010. Picture:Spain, 1984
Iba sobrevolando el Océano más bajo que de costumbre, con aquella certeza con la que alguna vez todos nos hemos levantado, dispuestos a triunfar. El día era magnífico, con todos los componentes bien ordenados, el sol medio tapado, muchas nubes, el agua transparente, pero no cristalina, en fin, un buen día para atrapar y zamparse algunos malditos insectos.
Iba hecha una princesa con sus colores bien limpios: el verde, el naranja, el azul, el violeta ..., todos bien irisados. Las cuatro alas eran más transparentes que la luz y el brillo de sus grandes ojos era sublime. Ella era todo lo que una gran artista soñaba pintar. Iba mirándose en el mar, no me extraña, era tan linda.
De pronto, como alguna vez también nos ha pasado, el mundo se le vino encima al mirar hacia delante y ver una garganta descomunal y unos colmillos aterradores. Una lubina de kilo y medio muerta de hambre estaba a punto de tragársela entera. Al abrir tanto los ojos del susto, alguna maravilla ocurrió cuando la lubina se detuvo en seco, después de una cámara lenta de más de tres segundos  cayó hacia atrás al agua atemorizada y humillada delante de tanta belleza . (Cróniques de Subsistència) ©aTx2010. Foto: Espanya, 1984
 

El misteri de Tortuguero (Croniques de la Subsistència)/ Tortuguero Mystery (Cronicles to Survive)

La força de voluntat, la passió i l’entusiasme que invertim en la lluita per la supervivència es ben difícil d’entendre, però encara es més difícil d’explicar. D’on traiem aquesta força sobrenatural que no tenim?

Sovint una imatge, un batec, una respiració ho pot explicar tot.

La Tortuga Verda surt de la costa Atlàntica, de la mar on sura com si fos una etèria medusa, i negra nit s’endinsa en la sorra hostil i densa de la platja per carregar més de 140 quilos fins el lloc que triarà per foradar i pondre. Després de desplaçar la carrega més de 30 metres sorra endins es dedica a soscavar l’amagatall on durant uns llargs 30 minuts dipositarà amb la cura que només una mare pot fer-ho, un o dos centenars d’ous. La posta es tan mesurada, tan tècnica, tan perfecta que sembla planejada durant anys. Aquest espectacle meravellós et posa els pels de punta.

Després de tapar el preuat tresor a cop de paletades de sorra, enfila de nou cap l’aigua. Quin patiment...!
 Tres metres, s’atura, abaixa la closca cap al terra, agafa aire, sembla a punt d’ofegar-se, la meva respiració també s’ atura. I torna... Dos metres més, cada cop més extenuada, torna a respirar a espasmes, se senten des de 5 metres al menys, jo torno a respirar contingudament, però el batec del meu cor es tan accelerat i contundent que crec que l’espantaré. De nou, s’atura... Ara si que penso que ja no podrà tornar-hi, que es morirà davant meu i jo no podré fer-hi res. Estic a punt de plorar. A no més d’uns metres balla l’Atlàntic immens, si la pogués empentar només uns metres, la marea faria la resta. De nou alça la closca amb lentitud amb molta lentitud, un pas, i un altra, i altra, i per fi li esclata la primera onada a la cara, quina agonia...! Una altra onada i ja podré tornar a respirar i ella serà per fi lliure al mar. I altra onada esclata novament i la heroïna d’aquest relat es torna una sirena i s’allunya nedant a tota pressa. Tornarà en dos o tres anys, i allà, de genolls a la sorra hi haurà una persona que patirà com jo vaig fer.
 P.D. Ja he dit que era difícil d’explicar. Aprofiteu si teniu l’oportunitat de poder viure-ho i patir-ho com jo. (Cròniques de la Subsistència) ©aTx2010 (Costa Rica, 2010)

The strength of will, passion and enthusiasm to invest in the struggle for survival is very difficult to understand, but harder still to explain. Where do we draw the supernatural power that we do not?

Often an image, heartbeat, breathing it can explain everything:

The Green Turtle leaves the Atlantic coast, where the sea floats like an ethereal jellyfish and enters in the darkness of the night hostile and dense sand from the beach to load more than 140 kilos to the place it choose to drill and spawn. After the move loads over 30 meters indoors sand is dedicated to undermining the hideout where for about 30 minutes long deposited with the care that only a mother can do, one or two hundred eggs. The spawn is so measured, so technical, so it seems perfect planned for years. This wonderful show shudder you.
After covering with sand the precious treasure, climbs back into the water. What suffering ...! Three meters, stop, lower the shell into the ground, grab air, seems ready to drown, my breath also stops. And again ... Two meters increasingly exhausted, back spasms breathing, feel from 5 meters at least, I breathe containment around, but my heart beat so fast and forceful that I think scared her. Again, stop ... Now if you think that you can not go back that I will die before me and I cannot do anything. I'm about to cry. In no more than a few meters dancing immense Atlantic, if I could just push a few steps the tide would do the rest. Again the shell slowly rising very slowly, one step and another and another, and finally it brokes the first wave in her face, what agony ...! Another wave and now I can breathe again and she will finally open to the sea. And another wave broke again and the heroine of this story becomes a mermaid and begins swimming quickly. She will be back in two or three years, and there, kneeling in the sand there will be another person who will suffer as I did.
P.D. I sait it was difficult to explain. If you have the opportunity to live it and suffer as I do, do it. (from Cronicles to Survive) ©aTx2010 (Costa Rica, 2010)

Com mossega la hiena / How the hienna bites / Como muerde la hiena

La més gran  de les contradiccions es que gràcies als gols de jugadors del Barça, algunes hienes han aprofitat per treure a passejar la seva furia. Ara s'han cregut valentes, gregàries, lliures, quan tots sabem que no han entés mai la Llibertat. ©aTx2010

The biggest of tcontradictions is that thanks to goals from F.C. Barcelona (Barça) players, some hyenas have to get used this fact to taking his fury. Now they has believed courageous, gregarious, free, when all of us know that they has never understood Freedom. ©aTx2010

Aquesta imatge es allotjada a: http://blocs.xtec.cat/somnis/2009/04/15/sant-jordi/senyera-20141jpg/

Desídia / Laziness / Desidia

La desídia es una de les pitjors malalties de l'esser humà, encara que podria esmentar moltes més.
De vegades ens sentim segurs de nosaltres mateixos sense cap mena de raó, o perquè, pot ser, ens hem despertat molt optimistes. D’altres ens creiem en el dret d’avaluar tot el que fan i diuen els demés, sense prou coneixements, capacitats ni galons per a fer-ho. Sovint abaixem la guaita perquè creiem que ens valoren menys del que mereixem, que hauríem de cobrar més perquè la feina que fem es massa dura.
Què ens porta a reaccionar en positiu o en negatiu només respon a tota una quantitat d’estímuls i variables pròpies i externes.
Probablement mai sabrem quins estímuls i variables pròpies i alienes van fer que dissenyadors,  enginyers, mantenidors, vigilants, operaris i directors, caiguessin en la desídia per fer la feina ben feta. El pèndol s’ha aturat de sobte portant-se per davant la vida d’una nena innocent de només quinze anys. El condol meu sincer a la família .... ©aTx2010 (Londres, 2010)
The neglect is one of the worst diseases of the human being, but I could mention many more.
Sometimes we feel sure of ourselves without any apparent reason, or because may be, we have woke up very optimistic. Others we believe ourselves in the right to evaluate everything that do and say the others, without enough knowledge, skills or authority to do it. Sometimes we lower the lookout because. We believe that we receive is less than we deserve. Than our salary should be higher, cause work that we do is very hard and difficult. What leads us to react in positive way or negative way only responds to stimuli and a whole lot of own and external variables.
Probably we never know what incentives and variables own and variables of others led to designers, engineers, maintainers, guards, workers and managers, fell into the neglect to do the job well done. Only for these reason the pendulum suddenly stopped, crashed and fell. Pendulum was stole the life of an innocent girl of only fifteen. My sincere condolences to the family .... ©aTx2010 (London, 2010)

Cròniques de la Tirania (Les mitges de la Reina) / Chronicles of Tyranny (Stockings of The Queen)

Caminava enmig d’un silenci esgarrifant, les meves petjades retronaven com martellades al marbre brillant del terra reial, fermes, nítides però impacients. Tothom em mirava en silenci, esperant la súplica o el càstig. No se sentia ni un murmuri. En arribar al peu de l’escala em vaig aturar, vaig fer una reverència i em vaig agenollar com el bon súbdit que era. Després d’uns instants no sabia si continuar capcot, però per fi vaig aixecar lentament al cap, com per veure una resposta en la seva mirada, un gest, l’indici d’una sentència. Entre el pesant vestit de vellut violeta vaig poder veure -o imaginar- transparències de tul i de seda. Com si res...
Altiva, brillant, madura, dominant, i bella, molt bella... Ungles carmesí i llavis exuberants, i el ulls molt clars. Em va mirar traspassant-me el cervell. Jo no podia apartar el ulls de les seves cames i del seu cos, tan embriagat estava. El seu semblant era rígid, dur, al seu lloc. Al punt d’obrir la boca, es va dreçar, i el vestit va pujar per sobra del seu genoll dret tot deixant mig al descobert la cama perfecta, de sobte va veure una carrera a la mitja, del turmell fins la cuixa, es va torbar i amb la cara vermella com un tomàquet va abaixar el ulls i va sortir corrents amb totes les dames de companyia al darrera esvalotades pel marbre lluent cap a l’interior del palau. La seva mirada, però es va quedar allà, amb mi. Sempre ets als meus pensaments. ©aTx2010. (Berlin, 2008)

I walked into an amazing silence, my footprints boomed as hammer hits in the bright marble royal floor, firm, crisp but impatient. Everyone looked at me in silence, waiting for the forgiveness or the punishment. It could not hear even a whisper. On arrival at the foot of the stairs I stopped, I bowed and knelt as good citizen I was. After an instant I did not know whether to continue crestfallen, but finally got up slowly my face, trying to listen an answer in her eyes, a gesture, the sign of a sentence. Among the heavy purple velvet dress I could see or imagine transparency of tulle and silk. She seems don't worried over anything…
Haughty, brilliant, mature, dominating, beautiful, very beautiful ... her crimson nails and lush lips, her clear eyes. She looked at me and crossed me the brain. I could not stop looking my eyes of his legs and his body, so enchanted I was. Her face was stiff, hard, but taking control over everything. Just before to speaks something she stands up and her skirt, accidentally, was rose up over than usual revealing a perfect leg. Suddenly she saw her broken stockings from half the ankle to the thigh. She began to perturbed and shamed herself, her face began get red as a tomato. Then she lowered her beautiful eyes, shouting and ran with the disturbed and messed company ladies than goes behind, crossing the shiny marble of the floor in few seconds and disappearing towards indoor the palace. But his look keeps there with me forever. You are always on my mind. ©aTx2010 (Berlin, 2008)

Croniques de la Tirania I (Xiuxiuejant) / Chronicles of Tyranny I (Whispering)

La cúpula era infinita. Estirat al terra semblava que estigués mirant el cel. Tot i que em costava empassar-me la saliva de la tirantor del coll. Clocant una mica els ulls imaginava les estrelles al firmament, els mateixos núvols i la lluna que somreia joiosa. 

Només el xiuxiueig d'una dona al confessionari, com una disputa de mallerengues, em va retornar a la pau del meu jardí. ©aTx2010 (Malta, 2008)

The dome was infinite. Lying on the ground seemed to be looking at the sky. Although it was difficult to swallow my saliva because my neck was stiff. Clossing a little my eyes I can imagined the stars in the sky, the clouds and the moon that same joyous smile.Only the whisper of a woman in the confession, as a dispute of tits, returned myself to the peace of my garden. © aTx2010 (Malta, 2008)